dilluns, 20 de novembre de 2017

LA FONT DEL COURE. Rambla Prim/Diagonal/Taulat. (1992-2002)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FC i CARME GRANDAS

*1992.- Imatge de la font del coure en funcionament captada des del perllongament de la Rambla Prim. (Foto: Guillem Huertas. Hemeroteca La Vanguardia)
 
Les obres olímpiques del 1992 van permetre el perllongament de la Rambla Prim fins gairebé el mar. Aquest nou i últim tram, avui desaparegut, s'iniciava a la plaça de Llevant on convergien els carrer Taulat, la Diagonal i la pròpia Rambla Prim.
Just en aquest espai l'arquitecte Pedro Barragán va dissenyar una curiosa font amb brollador al cim. Era formada per una mena de turonet esglaonat que anava perdent diàmetre a mesura que les diferents capes es superposaven. Culminava amb un brollador central, que projectava l'aigua fins a cinc metres d'alçada, i altres al seu voltant que emetien aigua boirosa. Tot aquest singular embolcall descendent era de coure de tonalitats vermelloses i l'aigua hi lliscava, fins arribar al límit del perímetre circular que delimitava l'espai de la font al mig de la plaça.   
Josep Maria Huertas explicava [1] que el nom de font del coure no anava inclòs al projecte sino que va ser la pròpia gent del barri que la va batejar així. Durant els seus pocs anys d'existència va esdevenir un petit simbol i referent per aquell barri, ple encara de descampats, que el Fòrum va modificar tant.
De fet,  la font del coure va ser una víctima del Fòrum de les Cultures, que la va fer desaparèixer en favor del pas del Tram Besòs. Després de la seva retirada l'ajuntament va explicar a l'opinió pública que la font de Barragán seria reinstal·lada a l'altre extrem de la Rambla Prim, a l'alçada del carrer Santander, al barri de la Verneda. Aquest anunciat viatge però, mai no es va produir.

*1993.- Vista a vol d'ocell de la plaça de Llevant amb la font del coure entre els dos trams de la Rambla Prim. El de la part inferior de la imatge desapareixeria amb les obres del Fòrum igual que la font.

*1998.- La font del coure, a la dreta de la imatge, davant de la cotxera d'autobusos sobre la qual es va perllongar el carrer Taulat fins el límit amb Sant Adrià de Besòs. Aquest indret correspon avui amb el Museu Blau i  l'accés principal al recinte on es va celebrar el Fòrum 2004. (Foto: Hemeroteca La Vanguardia).

[1].- Huertas Claveria, Josep Maria. Paisaje del Fórum que fue y ya no es. La Vanguardia. Edició del 18 de maig de 2014.
 

dissabte, 18 de novembre de 2017

RAMBLA PRIM. Tram entre Diagonal i el mar i plaça sobre la Ronda Litoral. (1992-2002)

Article realitzat amb la col·laboració d'ELOY FC
Agraïments a CARME GRANDAS

*2000.- Vista del tram final (o inicial) de la Rambla Prim i de la plaça rodona sobre la Ronda Litoral que hi havia a l'extrem. El centre comercial Diagonal Mar començava a prendre forma a l'esquerra de la imatge. (Font: ICC)

Entre els dos grans esdeveniments que van marcar el trànsit de la ciutat cap al canvi de segle (Jocs Olímpics de 1992 i Fòrum Internacional de les Cultures el 2004) alguns elements remarcables i no precisament antics es van perdre pel camí.
El polèmic Fòrum va suposar la recuperació del que quedava de façana marítima cap al sector del Besòs i la reordenació d'alguns espais de la zona encara poc urbanitzats. Les infrastructures  viàries heretades dels dies olímpics ens havien deixat un perllongament de la Rambla Prim que, després d'arribar a la Diagonal en direcció mar, continuava uns 300 metres més fins arribar a una plaça que suposava el final d'aquella via. Aquest espai, així com la coneguda com a  font del coure que hi havia a la cruïlla Taulat/Diagonal/Rambla/Prim, formen part també de l'inventari de desaparicions que aquest blog pretén recordar als seus estimats seguidors.
 
*1992.- Vista de la plaça rodona que marcava el punt final de la Rambla Prim. A la imatge es veu encara en construcció durant els primers mesos d'aquell any. (Foto: Arxiu de la Diputació de Barcelona)
 
En aquest nou tram de Rambla Prim es van plantar arbres i es van condicionar grans superfícies de gespa als vorals del passeig central, mentre que les vies laterals permetien al trànsit rodat realitzar un canvi de sentit o bé la incorporació a la Ronda Litoral, que havia quedat parcialment soterrada sota l'espai que ocupava la plaça i que des d'allà, en sentit Besòs, cobria el seu últim tram abans de girar 90 graus per continuar paral·lela a la llera del Besòs camí del nus de la Trinitat.   
La gran plaça rodona de l'extrem de la Rambla Prim es va projectar amb un cercle central de gespa sobre el que es va plantar l'escultura rogenca del valencià Miquel Navarro, anomenada Fraternitat, en  homenatge als afusellats al camp de la Bota, nom amb el que anys enrere era conegut aquell indret. La inauguració es va produir el 20 de juny de 1992 amb la presència de l'alcalde Pasqual Maragall. La plaça mai va tenir un nom oficial en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.
La construcció de les infrastructures associades a la celebració del Fòrum de les Cultures del 2004 va canviar radicalment el panorama. Les successives reurbanitzacions de la zona van acabar fent desaparèixer el perllongament de la Rambla Prim i la plaça del final. El monument Fraternitat va continuar allà fent companyia al modern edifici Forum (avui Museu Blau) i al palau de congressos annex a les instal·lacions hoteleres amb edificis d'alçada que ocupen la zona. Com explica Antoni Remesar [1], la pèrdua de l'emplaçament inicial del monument a la petita  rotonda mig soterrada de l'extrem de la plaça, va deixar de conferir al lloc la característica de lloc de memòria per passar a ser una fita més entre les fites del Fòrum. 

*2002.- Afectació de les obres del Fòrum al tram final de la Rambla Prim que a la foto ja ha desaparegut. (Font: ICC)
 
[1].- Remesar, Antoni. Art Públic. Web de l'Ajuntament de Barcelona.

dimecres, 15 de novembre de 2017

GRAN OCELLERA. Parc de la Ciutadella. (1870's-1930's)


*1880's.- Vista general de la gran gàbia. A l'esquerra de la imatge es pot veure al fons la gran cascada monumental. (Foto: AFB)

Instal·lació situada dins el recinte del parc de la Ciutadella i emplaçada entre l'edifici del Parlament i la Cascada Monumental és, contràriament al que molts pensen, un projecte anterior a l'Exposició Universal de 1888. S'havia previst ja al 1873 dintre del conjunt d'actuacions aprovades per l'ajuntament per convertir en parc els terrenys de l'antiga ciutadella. El seu elevat cost va generar encesos debats en el ple del consistori municipal. Alguns regidors consideraven un luxe innecessari la seva construcció i opinaven que la seva presència al parc no contribuiria precisament a embellir-lo, sino que seria com un nyap enmig de la verdor de la vegetació que s'hi havia plantat.

Retall de l'edició de La Vanguardia del 24 d'octubre de 1887 on es fa esment a la gran pajarera de la Ciutadella davant de la qual els nens jugaven a ser toreros. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1897.- Imatge del Palau del Parlament amb l'ocellera al fons (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)

La gàbia era de grans dimensions i s'estructurava en diversos nivells i seccions. Permetia la contemplació d'un gran nombre d'aus, algunes de considerables dimensions. Al llarg de la seva vida va ser objecte de diverses reparacions. La seva presència al parc va generar al seu voltant un espai habitual de venda i exhibició d'aus i ocells.

*1933.- Emplaçament de la ocellera dins el recinte del Parc de la Ciutadella. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Entrada la dècada dels 1930's es perd definitivament la pista d'aquesta ocellera, que molt probablement no va poder sobreviure als estralls de la Guerra Civil.

dimarts, 14 de novembre de 2017

XEMENEIA DE CAN BIANCHINI. Poblenou.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

 
Probablement la xemeneia més singular de la ciutat, no tant per la seva alçada com per la seva forma helicoïdal que la feia semblant a un tirabuixó, va ser la que hi havia al Poblenou a la fàbrica d'Alberto Bianchini. Havia estat projectada per l'enginyer Alfred Ramoneda Holder.
L'empresa produïda filferros de tota mena i l'original xemeneia, d'uns quaranta metres d'alçada, va romandre dempeus fins després de la Guerra Civil. Era visible des de l'antic camp de futbol del Júpiter que s'aixecava al carrer Lope de Vega.
 
*1930.- Capçalera d'una factura de l'empresa A. Bianchini, Ingenieros, S.A. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

*1933.- Emplaçament de la fàbrica A. Bianchini S.A. productora de fil-ferros al carrer d'Espronceda (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Els exemples de xemeneies helicoïdals a l'arquitectura industrial no són gaire habituals. Els podem trobar a la Colònia Sedó d'Esparreguera i també a la Bòvila de Can Almirall a Terrassa, probablement la més coneguda.

*1930's.- Vista de la tribuna principal del camp de futbol que el CE Júpiter tenia en els terrenys que avui ocupen els Jardins de Josep Trueta. A la dreta de la imatge hi podem veure la xemeneia de Can Bianchini.

 *1915.- Anunci a la Barcelona Selection Guide

diumenge, 12 de novembre de 2017

SALES X. Cinema pornogràfic. (1984-2004)


El dilluns dia 5 de març de 1984, un any i mig després de la victòria del PSOE a les eleccions generals, la ministra de Cultura Pilar Miró, autoritzava l'exhibició pública de pel·licules pornogràfiques amb escenes de sexe explícit en sales especialitzades dedicades exclusivament a aquest fi, que van ser batejades amb el nom de sales X. Els governs anteriors de la UCD, presidits per Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, no s'havien decidit a regular aquest negoci, tot i que era clar que tindria inicialment una acollida considerable per l'escassa difusió d'aquest gènere entre els espectadors del país.

*1984.- Anunci publicat el dia 5 de març quan s'estrenà Exhibition al cinema Diorama que ja no podia figurar amb el seu nom. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1985.- L'antic cinema Diorama, reconvertit en Sala X a la plaça Bonsuccés.
 
Fins aleshores i des del 1977 el sexe al cinema arribava als espectadors a través de les cintes amb la classificació S on es podien veure escenes simulades sense exhibició explícita d'actes sexuals. Aquest negoci havia tingut els seus anys d'esplendor i a manca d'emocions més fortes encara disposava d'un cert nombre de seguidors quan va arribar el porno a les pantalles. La classificació S ja havia estat suprimida al 1983.
Les noves sales X tenien un aforament limitat a 200 butaques, la qual cosa va requerir la reforma interior dels cinemes per acollir-se a aquesta nova reglamentació. En moltes d'elles la distància entre la primera filera de butaques i la pantalla va augmentar fins a esdevenir força considerable per la necessitat de reduir l'aforament. En d'altres casos van ser els passadissos que van guanyar amplària. El preu (450 pessetes la localitat) era també lleugerament superior al de les entrades d'un cinema d'estrena convencional (250 pessetes)
Una altre detall de les noves sales es que no podien mantenir el nom oficial de l'antic cinema on eren emplaçades sino que la identificació es resolia afegint el nom del carrer o plaça darrera del títol genèric de Sala X.
Les sales de cinema que van ser autoritzades van ser les següents:

Diorama, a la plaça Bonsuccés
Maryland, a la plaça Urquinaona
Castilla, al carrer Obradors
Principal Palacio 2 (antic Latino), a Rambla 27
Roma, al carrer Aragó
Avenida de la Luz,  a la via soterrània del mateix nom
Atlanta, al carrer Trafalgar
Ducal, al carrer Besalú del barri de Camp de l'Arpa
Montserrat, al final de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat al Guinardó

*1984.- Llista de sales X aparegudes a la cartellera de La Vanguardia a l'edició del dia 25 de juliol d'aquell any.

D'aquesta llista les dues primeres sales autoritzades van ser les dels antics cinemes Castilla i Diorama, que varen estrenar-se amb la projecció de les cintes pornogràfiques Garganta Profunda (Deep Throat)Exhibition respectivament.
La primera era un producció nordamericana de metratge mitjà (amb prou feines ultrapassava els 60 minuts) amb l'actriu Linda Lovelace. La protagonista presentava una singularitat anatòmica derivada de tenir el clítoris a la gola. Deep Throat dirigida per Gerard Damiano havia estat estrenada a Nova York el 1972 (dotze anys abans) i havia generat un gran escàndol entre la puritana societat nordamericana.

*1984.- L'anunci de l'estrena de Deep Throat a l'antic cine Castilla incorporava fins i tot un petit plànol per no perdre's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Linda Lovelace i Harry Reems protagonistes de Deep Throat en un fotograma del film.
 
Per la seva banda Exhibition, producció francesa rodada el 1975,  era una cinta autobiogràfica, a manera de documental, protagonitzada per Claudine Beccarie, una de els actrius pioneres d'aquest gènere a França. El film va ser seleccionat pel Festival de Cannes d'aquell any dins la secció de Perspectives del Cinema Francès.

Cartell francès del film Exhibition. La reglamentació de les sales X no permetia que als anuncis i publicitat es veiessin els cartells dels films.
 
Durant els primeres dies es van poder veure llargues cues d'espectadors (més del 90% masculins) i les sales s'omplien a vessar. La major part d'aquelles sales X van tenir existències efímeres amb una esperança de vida que en el millor dels casos superava els quatre anys. Van ser els casos dels antics cinemes  Montserrat (juny 1984 - desembre 1985), Ducal (juliol 1984 - desembre 1985), Atlanta (juliol 1984 - novembre 1987), Castilla (març 1984 - juny 1988) o Principal Palacio-2 (juny 1984- octubre 1988).

La Sala X instal·lada a l'avinguda de la Llum
 
Amb el temps la curiositat i l'interès per veure aquest tipus de cinema va anar mitigant-se. Un cop estrenades les poques pel·lícules mítiques del gènere (The Devil in Miss Jones, The Story of Joanna o The Opening of Misty Beethoven) els films eren d'escàs valor argumental i es reduïen a un carrusel d'escenes sexuals. D'altra banda,  l'arribada i generalització del video domèstic va suposar el cop més fort a les sales X, que progressivament es varen anar buidant d'espectadors. Lògicament els addictes al gènere porno preferien exercitar el seu voyeurisme en la intimitat de la pròpia llar, prèvia visita al videoclub per llogar la cinta. En els casos del Montserrat i el Ducal, les dues sales més allunyades del centre, cal afegir també a les raons del seu tancament prematur el refús generalitzat que entre els veins del barri va provocar la sala.
Les sales van acabar esdevenint territoris de contactes (majoritàriament homosexuals), en les pròpies butaques o en els lavabos on sovint s'acumulava una gran quantitat d'espectadors als quals poc els importava el film que es projectava. Durant les sessions era habitual veure un moviment permanent  d'espectadors que, entre la foscor de la sala, anaven canviant continuadament de butaca en un trànsit espectacular. Això provocava sovint les queixes sonores d'algun espectador que no podia veure la projecció amb normalitat. En algunes sessions era també habitual la presència de prostitutes que oferien allà mateix els seus favors sexuals.

*1994.- Deu anys després de la seva aparició, les sales X actives s'havien reduït a tres, com demostra aquest retall de la cartellera de l'edició de La Vanguardia del dia 4 de març d'aquell any.

La sala X de l'Avinguda de la Llum va tancar al novembre de 1992. Les més longeves van ser la de l'antic cinema Maryland (tancada el 1999), la del Diorama (clausurada a l'agost de 2000) i la del cine Roma que va arribar al segle XXI. A la cartellera del dia 1 de gener de 2001 ja només hi podíem trobar la del carrer Aragó.  Paral·lelament fora d'aquest circuit alguns sex-shops havien incorporat petits espais per a l'exhibició de pel·lícules X a banda de les cabines d'ús individual. Finalment l'accés generalitzat a internet  va acabar de facilitar la visualització de continguts pornogràfics de manera que era ja no era rendible el manteniment de les sales X

Entrada a la Sala X del carrer Aragó, antic cinema Roma, que va ser l'última a tancar el 30 de novembre de 2004.

diumenge, 5 de novembre de 2017

GOTTARDO DE ANDREIS. Plaques i capses de llauna. Plaça de Catalunya 16. (1910's)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

*1911.- Publicitat de Gottardo de Andreis amb especificació del variat tipus de productes que es comercialitzaven a la seva botiga de la Plaça Catalunya.

Cap a començaments de la dècada dels 1910's la fàbrica d'objectes de llauna que l'empresa italiana del genovès Gottardo de Andreis havia establert a Badalona al 1906, va obrir una botiga comercial a la Plaça Catalunya. El negoci provenia de la localitat italiana de Sampierdarena, annexionada a la ciutat de Gènova l'any 1926, on l'empresa de De Andreis havia estat fundada el 1892. La seva producció es concretava en cromolitografies en tota mena d'objectes de llauna que incloïen plaques, rètols i capses de llautó. La fàbrica de Badalona, un valuós exemple de l'arquitectura modernista industrial, havia estat projectada el 1905 per l'arquitecte badaloní Joan Amigó i Barriga (1875-1958)

*1910's.- Cartell en italià amb esment al representant de l'empresa per a Espanya amb seu a Barcelona.

El creixement del negoci havia obligat als patrons italians a obrir un establiment comercial al centre de Barcelona. A tal fi van escollir un local dels baixos de la Casa Sicart a la mateixa plaça tocant a Fontanella.
Entre els productes oferts als públic hi destacaven les caixes de llautó de totes dimensions per guardar-hi aliments i objectes domèstics i també plaques i rètols. La major part de les plaques que les companyies d'assegurances insertaven a les façanes dels edificis per donar fe de l'assegurament provenien de La Llauna, nom amb el que popularment es coneixia a la fàbrica badalonina de Gottardo de Andreis.
La botiga de la Plaça Catalunya va tenir una existencia força efímera. El negoci, registrat amb el nom comercial de Gottardo de Andreis Metalgraf Española des de 1919, continuaria la seva existència fins al 1980. Avui la fàbrica de Badalona l'ocupa un Institut d'Ensenyament Secundari, després d'una acurada rehabilitació executada per Enric Miralles i Carme Pinós el 1986.

Capsa de llauna de caramels de la Confiteria Reñé fabricada per Gottardo de Andreis. (Font: todocoleccion)



Algunes de les plaques de llauna sortides de la fàbrica de Gottardo de Andreis que identificaven les companyies asseguradores dels immobles.

divendres, 3 de novembre de 2017

LA FLORIDA. Bordell. Madrazo 43. (1930's)

Agraïments a GALDERICH PISCOLABIS i FRANCISCO ARAUZ

1934.- Anunci publicat a les planes del popular setmanari satíric Papitu amb una errada tipogràfica (Medrazo) en el nom del carrer
 
Cap als anys 1920's el negoci de la prostitució a l'abast de les classes populars era localitzat bàsicament a l'àrea del Raval i Ciutat Vella amb especial consideració a la practicada dins el límits del ja anomenat Barri Xino. Algunes publicacions com Papitu inserien a les seves planes publicitat d'aquests meublés i cases de barrets que incloïen breus indicacions sobre els seus serveis a manera de reclam per fer decidir al client que dubtava. Aquesta publicitat s'adreçava als clients de classe mitjana potencials consumidors d'aquests serveis, als quals pretenien també donar una certa pàtina de seguretat, capaç de vèncer el seu temor a ficar-se en qualsevol local de mala mort com molts dels que hi havia a la part baixa de la ciutat.

*1932.- Emplaçament del meublé prop de la plaça Molina al barri de Sant Gervasie 

En aquest univers d'anuncis de cases de prostitució i de meublés per portar la querida, sovint en sortia algun de localitzat fora del centre neuràlgic de la zona pecaminosa abans esmentada. Aquest era el cas de La Florida un petit xalet existent al número 43 del carrer Madrazo, tocant gairebé a Balmes. La torreta havia estat abans integrada dins el conjunt de petits edificis que formaven el complex de la Clínica Hospital del Pilar, inaugurada en aquella zona en els últims anys del segle XIX.
La Florida va ser durant els anys 1930's un establiment per a que el senyors i senyorets de l'època, sense fer un gran dispendi, alliberessin els seus sentits sense haver d'endinsar-se dins les llòbregues i estretes vies de la ciutat antiga amb el perill de coincidir amb coneguts o simplement ser vist. Una alternativa al capdavall, molt més segura.

*1933.- Un altre dels anuncis que publicava La Florida, fent esment a la bona relació qualitat-preu i presentant els serveis en el llenguatge metafòric habitual, no exempt d'imaginació. (Font: Papitu / BNC
 
Ignorem si acabada la Guerra Civil aquesta torreta va continuar aixoplugant exercicis íntims de pagament per acontentar la libido. Sospitem que sí. El que queda clar és que els nous temps ja no estaven per anunciar-se tan obertament a diaris ni revistes i que l'accés dels clients al local des del carrer esdevindria d'allò més furtiu i mirant sempre enrere abans d'entrar. La torre va ser enderrocada a finals dels 1960's i substituïda tot seguit per un edifici d'habitatges.    

dimarts, 31 d’octubre de 2017

JOSEP RIBAS. Ebenista. Exposició de mobles. Rambla Catalunya 17 (després Plaça Catalunya 7). (1890's-1910's)




Cap al darrer quart del segle XIX l'ofici d'ebenista va començar a tenir un valor creixent entre l'alta societat barcelonina. L'emergent burgesia local parava cada cop més atenció a l'embelliment de les seves llars, de manera que disposar d'una bona casa amb materials nobles lluïa i donava un prestigi social indiscutible.
Josep Ribas i Fort va ser un dels precursors de la fabricació de mobles de luxe a Barcelona. Com tants altres del seu ofici va iniciar-se a la part baixa de Ciutat Vella on carrers com Banys Nous, Passatge del Crèdit, Ciutat o Escudellers acumulaven molts tallers i botigues de fusters.
Ribas havia nascut a Castellvell i va començar a treballar d'ebenista al 1850. Deu anys després va associar-se amb Jaume Pons i Torrent i ambdós formaren l'empresa Pons y Ribas emplaçada al carrer Ciutat número 7. Els mobles que fabricaven van aconseguir un gran èxit en la decoració de diversos pavellons de l'Exposició Universal de 1888.
Al setembre de 1892 van dissoldre l'antiga societat i Ribas va crear una nova empresa José Ribas e Hijos. L'ebenista moriria el 1897 passant el negoci al seus fills amb el nom de Viuda de Jose Ribas
Coincidint amb el nou segle els Ribas van obrir la seva botiga d'exposició al número 17 de la Rambla Catalunya, aleshores encara integrada en els seus primers metres en aquell tram que després va absorbir la Plaça Catalunya.

*1908.- Interior de la botiga d'exposició de mobles i objectes d'art de Josep Ribas a la Plaça Catalunya. (Foto: autor desconegut)
 
Al taller d'ebenisteria dels Ribas situat a Consell de Cent 327 van incorporar altres treballs a la seva rutina diària. A banda de mobles es van especialitzar en d'altres aspectes de la decoració de la llar. Així doncs, els operaris de Can Ribas treballaven el marbre i els daurats, eren fabricants de miralls, de llums i de tota mena d'objectes d'art orientats a guarnir la llar.
En aquells baixos de la Casa Marcel·lí Jané, Ribas hi exposava les seves petites meravelles mobiliàries i altres objectes i elements com llums, cortinatges i objectes d'art per embellir les llars de les famílies benestants. 
Cap a finals de la dècada dels 1910's la botiga de Josep Ribas a Plaça Catalunya va passar a Josep Prat, un altre fabricant de mobles.
 
*1914.- Publicitat de la botiga de Vda. de José Ribas a plaça Catalunya 7  (Font: Catalèg de l'Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques i Nacional de Productes. Biblioteca Nacional de Catalunya).
 

dissabte, 28 d’octubre de 2017

CASA ANDREU ANGLADA. Passeig de Gràcia / Aragó (1878-1982)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

  
*1900's.- La Casa Andreu Anglada a la dreta de la imatge quan encara tenia entresòl i semisoterrani en una fotografia extreta d'una postal de l'època.
 
Edifici projectat el 1878 per l'arquitecte valencià Rafael Guastavino Moreno (1842-1908) abans d'establir-se als Estats Units, la Casa Andreu Anglada [1] ocupava la cantonada mar-Besòs a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb el carrer Aragó, just davant del baixador del ferrocarril conegut popularment com l'apeadero
L'edifici constava originàriament de baixos i quatre alçades i va ser objecte de diverses reformes, la primera per adequar la planta baixa i els entresòls per instal·lar-hi comerços. 
 
Plànol de la planta del pis principal segons el projecte de l'arquitecte Rafael Guastavino. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)
 
La planta baixa de la Casa Andreu Anglada va acollir als anys 1920's la botiga d'exposició de la concessionària de la marca nord-americana d'automòbils Studebaker
El 4 de novembre de 1929 la botiga Unión Musical, també coneguda com a Casa Werner, va instal·lar-se als baixos del costat del Passeig de Gracia. Allà s'hi podien  comprar tota mena d'aparells de ràdio, fotografia, gramoles, discos i fins i tot llogar-hi pianos. La botiga s'hi havia traslladat des del seu anterior emplaçament al Portal de l'Àngel. A l'altra banda, la del carrer Aragó, s'hi va instal·lar un bar-restaurant, el Terminus, on encara als anys 1950's s'hi feien tertúlies i s'hi reunia la redacció de la revista cultural cristiana El Ciervo. Aquest establiment amb una animada terrassa va tancar portes el 1969.
 
*1929.- La botiga d'Unión Musical recent traslladada a la Casa Andreu Anglada (Font: Hemeroteca la Vanguardia)
 
*1930's.- La Casa Andreu Anglada en una imatge on també hi podem veure l'edifici del baixador del tren del carrer Aragó. (Foto: Josep Brangulí)

*1930's.- Una altra imatge de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb Aragó on es poden veure els tendals del Bar Terminus. (Foto: Josep Brangulí)

Durant l'etapa franquista l'edifici va ser remuntat i se li va afegir una alçada més a la part de la cantonada que va malmetre la balaustrada de coronava inicialment la façana
 
*1950's.- L'edifici ja amb la remunta aplicada com a cinquè pis a la part de la cantonada.

*1960's.- L'edifici de la Societat Anònima Cros (esquerra) i la Casa Andreu Anglada (dreta) amb el carrer Aragó ja cobert i amb doble sentit de circulació. A l'extrem inferior dret de la imatge s'hi pot distingir el rètol de la botiga d'Unión Musical Casa Werner. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Als anys 1960's s'hi va instal·lar la galeria d'art La Pinacoteca, mentre la botiga d'Unión Musical continuava comercialitzant petits electrodomèstic i productes diversos per als amants de la música. 
L'edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan al 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d'oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu de l'entitat bancària gallega Banco Pastor, avui ja desapareguda.

*1977.- Vista aèria de la cruïlla de Passeig de Gracia i Aragó on s'aprecia el solar ja buit que ocupava la Casa Andreu Anglada (fletxa groga). (Foto: AMB. Vol Estosa) 
 
Edifici del Banco Pastor, enllestit a l'any 1983, a la cantonada on hi hagué la Casa Andreu Anglada.
 
[1].- Algunes fonts la citen com a Casa Anglada Goyeneche (ca.wikipedia.org)

dijous, 26 d’octubre de 2017

BODEGA TOMÀS. Copes i combinats. Villarroel 231. (1964-1990's)

Una bodega convencional de barri que amagava un petit tresor, amb el seu aspecte tradicional, gairebé vulgar, de prestatgeries amb ampolles, una barra a l'antiga, màquines escura-butxaques i unes quantes cadires i taules escampades per l'interior.
El seu propietari Enric Pinilla va obrir-lo el 1964 com una bodega on s'hi comprava vi a granel, gasoses i sifons. No va ser fins a finals de la dècada següent que el local es començà a especialitzar en còctels i combinats. La veu corregué ràpida i l'establiment va fer-se popular i conegut en poc temps, trencant les fronteres del barri.
Henry B.Q., com es feia dir l'Enric, era un veritable prodigi en l'atenció personalitzada al client. Gastava una litúrgia molt personal en l'art de barrejat licors i líquids, de donar consells i de servir les copes. Tot plegat però, en un entorn senzill, sense pretensions estètiques, ni glamour, ni materials nobles. Això el diferenciava dels grans temples de la cocteleria que començaven a aparèixer per la ciutat. L'amo utilitzava la nevera dels gelats per guardar-hi els licors en fred i altres productes per composar els seus combinats. Era un local on els estudiants, els progres i la gent de butxaques justetes de calers n'eren els principals clients.
Molt bona atenció, però sense presses amb temps. El Henry no tenia mai pressa i dedicava el temps necessari a cada client, Això sovint generava episodis d'inquietud entre els parroquians  més ansiosos d'accedir a la seva copa o al seu combinat.
Va tancar cap a finals dels 1990's coincidint amb la jubilació del propietari sens ell la Bodega Tomàs no hauria pogut seguir essent la mateixa.




dimarts, 24 d’octubre de 2017

ANDY CAPP. Bar de copes. Bonavista 13. Gràcia. (1984-2000's)




 
Potser a molts no el serà familiar el personatge d'Andy Capp. Al Regne Unit però, es força conegut com a protagonista d'unes tires de còmic publicades als periòdics Sunday Mirror i Daily Mirror. El seu creador és el dibuixant Reg Smythe (1917-1998). Després de la seva mort Roger Mahoney va continuar dibuixant-lo. L'Andy Capp es caracteritza bàsicament per la seva debilitat per la beguda i habitualment apareix amb un got de cervesa a les mans o bé engatat i dormitant sobre la barra d'un bar.
A l'any 1984 un grup de joves francesos (Marcelle, Jean Jacques i Christian) que es dedicaven al transport de materials per a show bussines, van decidir obrir agafar el local del bar Celobert al número 13 del carrer Bonavista, a la part baixa de Gràcia entre els jardinets i el Torrent de l'Olla. Li van canviar el nom i Andy Capp va ser l'escollit.
El local va aconseguir esdevenir un punt de trobada de gent progre amb inquietuds artístiques, on era fàcil trobar-hi des d'activistes culturals a músics alternatius i també forasters francesos atrets per l'origen dels joves que el regentaven. En els primers anys destacava pel seu aspecte vell i atrotinat amb esquerdes a la barra i la pintura de les parets i els sostres despresa i gairebé penjant. Tot plegat però, li conferia un aspecte de decadència fascinant i acollidora. S'hi jugava a les dames xineses, s'hi feien exposicions d'art i s'hi prenien cremats de rom i brandy. L'espai es completava amb una terrassa interior al fons del local, molt animada als estius.
L'Andy Capp va tancar amb el canvi de segle. Al local que ocupava s'hi va instal·lar després una tintoreria.

diumenge, 22 d’octubre de 2017

KGB. Música i copes. Ca l'Alegre de Dalt 55. (1984-2013)

 
 
El 27 d'octubre de 1984 un espai projectat dins una antiga fàbrica tèxtil per l'interiorista Alfredo Vidal i promogut per l'empresa Setraspasa SA va obrir portes al carrer Alegre de Dalt de Gràcia. El seu nom coincidia amb l'acrònim de la famosa central d'intel·ligència soviètica, si bé tot quedava aclarit amb la denominació de Kiosco General de Barcelona
 
Edifici que acollia la sala KGB a la cantonada dels carrers Ca l'Alegre de Dalt i Providència.  (Foto: Tejederas)
 
La història d'aquesta sala de música en directe que va gaudir d'un gran èxit de públic durant els seus primers anys, és també la història d'un rosari de denúncies del veïns pels sorolls que produïa, de trobades nocturnes al carrer amb la policia municipal i, al capdavall, de sancions i clausures,  que durant molts anys va conferir al local un to guadianesc per la successió d'obertures i tancaments que va patir. Certament, el KGB s'havia caracteritzat pels seus horaris que ultrapassaven ja aleshores els límits dels tancaments habituals dels locals nocturns. Així doncs, el local esdevingué un dels últims reductes als que aferrar-se per part dels que no es conformaven a girar cua cap a casa i donar la nit per acabada a les tres de la matinada.  
 
*1985.- Entrada a la festa del primer aniversari de KGB. (Font: todocolección)
 
Va ser un dels primers espais nocturns a incorporar l'estètica interior de la fredor pròpia d'un hangar industrial. Els grans finestrals van ser tapiats donant més rellevança a la nuesa dels murs, al terra de ciment i a les escales metàl·liques de cargol per accedir al nivell superior amb dues barres [1] escampades sobre la superfície del local. Una proposta molt copiada durant els anys següents.  América Sánchez va ser el dissenyador del logotip del local, un escut vermell amb les inicials del local.
 
*1984.- Variant del logotip de KGB dissenyat per América Sánchez que va ser emprat per la inauguració del local. (Font: 202 cartells América Sánchez. Biblioteca de Catalunya)  
 
La Guia Barcelona Bar editada per l'ajuntament el 1987 dedicava aquestes curioses paraules al KGB a la ressenya local:
El KGB té, malgrat la fredor del neó, un cert aire d'una Gràcia del futur. Darrera la cresta més exuberant s'hi amaga sovint un passat de motxilla i ferrocarrils catalans, un rastre de xiruca que cap maquillatge no arriba a dissimular. [2]
Al llarg de la seva vida KGB canviaria sovint de tendències musicals en sintonia amb el pas dels anys i de les modes, si bé com element comú i continuat sempre va apostar pel pop-rock indi amb concerts de bandes novelles, especialment a partir de finals dels anys 1990's, quan el local va començar a perdre el seu glamour inicial i va reorientar-se com a discoteca.
 
*2011.- Actuació del grup Obús a KGB (Foto: Vic Saldas)
 
Finalment, després de gairebé 30 anys, el local moriria a causa de la malaltia que sempre va patir. KGB va ser precintada al desembre de 2013 per excés de decibels i per les denúncies continuades a causa dels incidents que sovintejaven al carrer a la sortida del local. Els veins s'havien tornat a organitzar i l'ajuntament va donar el cop de gràcia. El seu tancament va donar pas un any més tard a Canela, un espai dedicat a la música llatina, promogut per l'empresari Juancho Rodríguez amb horaris més limitats i ambient de salsa, bachata i reguetón.

 
[1].- Una de les dues barres del KGB era formada per barrils industrials pintats de colors cridaners. Va desaparèixer al cap d'uns anys igual que altres elements del projecte original.
 
[2].- Col·lectiu Yate. Barcelona Bar. Ajuntament de Barcelona. Plaza & Janés Editors. Barcelona. 1987.